Joan S. Beltran, el cavaller de la llengua

Joan Beltran al seu despatx el 25 d'octubre de 2016.
Foto: Jordi Duran

Joan S. Beltran i Cavaller (Tortosa, 1933-2020) va nàixer a Tortosa el 28 de maig de 1933 en el si d'una família de llauners. El seu avi tenia el taller al carrer dels Pescadors i, posteriorment, el va traslladar a Roquetes. El seu pare treballava en un local situat davant del Mercat Municipal de Tortosa, a l'actual avinguda de la Generalitat.

L'any 1939, a l'octubre, mesos després d'acabar la Guerra Civil, va començar a anar a escola, al Col·legi de Sant Pere Apòstol, regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de Joan Baptista de La Salle, situat als actuals carrers de Cristòfol Despuig i de Joan Baptista de La Salle, a tocar dels locals de la companyia Hife. Eren uns anys molt difícils i de gran precarietat. Beltran va començar a anar a escola als 6 anys i va coincidir amb  nois de 12 anys perquè el conflicte bèl·lic no els havia permès de començar a estudiar abans.

En este centre va cursar l'ensenyament primari i els estudis de comerç. Als 13 anys, quan li'n faltava un per a acabar el comerç, va haver de deixar precipitadament els estudis a causa de la prematura mort del seu pare. Llavors va posar-se a treballar durant cinc anys a la botiga familiar de perols i utillatge per a la cuina que regentava la seua mare a l'actual avinguda de la Generalitat. El 16 de febrer de 1952 es va tancar l'establiment i va portar els comptes del Sr. Ramon Elias durant poc més d'un any.

La infantesa de Joan S. Beltran, igual com la de la resta de xiquets de la seua generació, va estar marcada per l'ambient de postguerra i del franquisme més punyent. D'aquells anys recorda les penúries i l'escassesa del moment, i també que tota la formació escolar que va rebre era en castellà.

Li resten també records més agradables, com les llargues caminades pel coll de l'Alba i Mig Camí que feia amb les seues cosines. L'excursionisme, que va començar a practicar quan tenia 8 o 9 anys, ha sigut una de les passions principals del lingüista tortosí, en especial les trescades pels senders del Port, massís que coneix a la perfecció. Actualment, Beltran és el soci més antic de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) a Tortosa, entitat que es va fundar el 1954 a la capital del Baix Ebre "a iniciativa dels scouts, com ara Vallès, Anguera, Carme...", recorda l'autor de Vocabulari de cruïlla.

A banda de l'excursionisme, Joan S. Beltran també és un apassionat de la sardana. A través de la filial sardanista del Club Esportiu Tortosa en un primer moment i, posteriorment, des del Foment de la Sardana-Cantaires de l'Ebre Delta, va participar en molts aplecs i ballades arreu del territori. Beltran reconeix que "la jota és molt més antiga a Tortosa, va arribar abans que la sardana; però hem de tindre en compte que la sardana va arribar a la ciutat els anys 22 o 23 del segle passat, de la mà de gent com Angelats i Ferrer, que van fundar el Foment de la Sardana".

L'any 1953, concretament el 16 d'abril, va entrar a treballar a la sucursal del Banco de Aragón a Tortosa, situada a la cantonada del carrer de Cervantes amb el d'Argentina. En esta entitat, posteriorment reconvertida a Banco Central i més tard a Banco Central Hispano (BCH), s'hi va estar durant "quaranta anys, un mes i quinze dies", segons apunta amb precisió el mateix Beltran.

Està casat amb Maria Garcia i és pare de dos fills: Joan (metge) i Jordi (professor).


L'interès per la llengua

Tot i que ja de petit havia tingut algun contacte amb la llengua catalana escrita gràcies a la lectura d'uns llibres infantils que li va facilitar la seua mare, el veritable interès pel català se li va desvetlar ben entrada l'edat adulta, arran d'una anècdota professional en el seu lloc de treball al banc: "Va arribar a la sucursal un director nou, que venia d'Eibar. Ell era de Conca i volia que li ensenyés una mica de català, ja que en la seua estada al País Basc havia comprovat que si als clients els saludava i els deia quatre paraules en eusquera, el negoci anava millor".

Fins aleshores, Beltran només havia seguit unes poques lliçons de llengua catalana per correspondència, coincidint amb la campanya que es va organitzar per a commemorar el centenari de Pompeu Fabra l'any 1968, però que va abandonar ben aviat. En aquella època "per a escriure en català m'havia d'apuntalar de valent i vaig considerar que això era una animalada". Posades així les coses, l'any 1972 va decidir d'assistir a un curs de català impartit pel jesusenc Manuel Martines i Solà, patrocinat per la Diputació de Tarragona. A les poques sessions del curs, el professor va recomanar-li que s'inscrigués al curs d'Òmnium Cultural que impartia Neus Gràcia a Tortosa. Esta professora va ser qui va engrescar Beltran, Josep Panisello i Chavarria i Exuperi Marzo a fer un curs de professorat de català per correspondència organitzat per Òmnium Cultural: "M'hi vaig embarcar i vaig treure'm el títol", assegura el lingüista.

L'any 1975 va assolir el certificat de professor de català expedit per la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), un consorci creat el 1961 per l'Institut d'Estudis Catalans i la Comissió Delegada de Català d'Òmnium Cultural. "Era un certificat de professor que no deia en cap lloc que fos de professor... però era així com funcionaven les coses durant el franquisme", comenta Beltran. Posteriorment, esta mena de certificats van ser homologats per la universitat gràcies a la promulgació del Reial decret 2092/1978, de 23 de juny, pel qual es regulava la incorporació de la llengua catalana al sistema d'ensenyament a Catalunya i donava validesa als títols de mestre de català de la Generalitat republicana i als de les institucions privades que havien treballat durant el franquisme.

Beltran impartint un curs de la Universitat d'Estiu

de les Terres de l'Ebre l'any 2005. Foto: J. D.

Amb el títol a la butxaca, Beltran començà la seua tasca docent. Els primers alumnes de català que va tindre van ser els seus companys de la delegació tortosina de la UEC, els quals l'anomenaven Pompeu, en referència a Pompeu Fabra. Però no va ser fins a l'any 1978 quan es va introduir d'una manera formal en este món. Aleshores va rebre l'oferta de la seua professora, Neus Gràcia, degana dels mestres de català ebrencs, de formar part del nucli de professors que havia d'impartir els cursos de reciclatge per a mestres i llicenciats a les Terres de l'Ebre, juntament amb altres companys, com ara els esmentats Panisello i Marzo. També van formar part de l'equip noms com els de Manuel Pérez Bonfill, Manel Ollé i Toni Nolla. A les primeres proves, l'octubre de 1978, recorda que "s'hi van inscriure unes 250 persones".

Un any després, el 1979, Joan S. Beltran va ser nomenat coordinador d'estos cursos i es va fer càrrec d'impartir els de nivell superior, on es tractaven qüestions complicades, d'àmbits com la dialectologia o la fonètica: "No em va tocar més remei que entrar a fons en el tema", comenta Beltran. "Quan havies d'explicar el ser i l'estar o el per i el per a t'havies d'apuntalar, havies de dedicar un mes per a preparar la classe d'un dia, ja que hi havia molt poqueta cosa disponible [bibliografia, manuals...]". La tasca de coordinador dels cursos de reciclatge i dels cursos de normalització lingüística per a docents que es van impartir posteriorment, va ocupar Beltran fins a l'any 1990.

D'esta manera va ser com el lingüista tortosí va començar a aprofundir en l'estudi de la llengua, de la llengua que parlaven ell i els seus alumnes, i que sovint no tenia un reflex clar en els manuals i en les obres de consulta del moment. A base d'estudi i de tenacitat va anar elaborant uns apunts en els quals intentava escatir, per exemple, quins trets característics del subdialecte tortosí s'adaptaven a la normativa i quins s'hi podrien adaptar. Un treball que es va anar divulgant en còpies de ciclostil a partir de l'any 1982 entre els estudiants de català de l'època.

Una obra impecable

Aquelles còpies ciclostilades, l'any 1986, van ser la base del seu primer llibre: L’estàndard occidental. Una proposta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tram de l’Ebre, publicat gràcies a l'interès d'Òscar Lluís Cid Favà, del Camp d’Aprenentatge de les Terres de l’Ebre,  ―juntament amb el filòleg eivissenc Isidor Marí―, el qual va encapçalar bona part de les gestions que van fer possible l'edició de l'obra per part del Consell [a partir de 2009, Comissió] Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT).

L’estàndard occidental va significar tota una fita en el panorama filològic català, ja que va ser una de les primeres aportacions que tractaven des d'un punt de vista normatiu el català occidental. Fou un llibre que, tal com recorda l'autor, "va ferir sensibilitats, ja que en aquells moments tothom havia d'escriure com a Barcelona". Posades així les coses, no és d'estranyar que esta obra fos molt més valorada al País Valencià, on els lingüistes i els estudiosos la van acollir amb entusiasme, que no pas al Principat.

Beltran, en una imatge del 1986 a Ebre Informes.
Foto: Ebre Informes núm 442, 20/10/1986

L'aparició de L’estàndard occidental també va aixecar certa polseguera a Tortosa. Es van deixar sentir veus a favor i en contra de les propostes de Beltran a les pàgines dels periòdics. Efectivament, l'opinió més sonada va ser la que va expressar l'escriptor Gerard Vergés al diari Avui en l'article titulat "L'estàndard occidental", el 4 de març de 1987, quatre mesos després de la publicació de l'obra. L'autor de L'ombra rogenca de la lloba explicava en l'edició d'Ebre Informes del 18 de març de 1987 el seu parer crític amb la proposta de Beltran: "perquè l'ús escrit de les formes dialectals és un luxe que no se'l permeten ni les llengües consolidades (penso en l'espanyol i el francès). I nosaltres, que som un poble desgraciat i menut, sense estat i sense poder, pressionat des de dins i des de fora, no podem pretendre tenir -en lloc d'un català normatiu- una sèrie d'estàndards dialectals".

El 5 d'abril de 1987, el filòleg Isidor Marí va publicar a l'Avui un article ("Llengua estàndard") a mode de rèplica -sense esmentar-lo- a l'article de Gerard Vergés. Marí considerava que "cal actualitzar la gramàtica oficial de Fabra i l'Institut, mantenint-hi el punt de vista que l'estàndard català no és monolíticament uniforme, com no ho és el de cap altra llengua, i que inclou un grau considerable de variacions regionals en la pronunciació, en la morfologia, en el lèxic i en els modismes." O el que és el mateix, en paraules de Beltran: "D'estàndard només n'hi ha un, que té diferents aplicacions, i cadascú tria la que li convé." 

Amb estos plantejaments, el lingüista de Tortosa començava a bastir una obra extensa i rigorosa, que amb els anys li ha valgut el reconeixement de la comunitat filològica catalana. Avui dia, Beltran és un dels principals estudiosos del català occidental, especialment del subdialecte tortosí, al qual ha consagrat la major part de les seues investigacions. Fins al moment ha publicat, en solitari o amb la col·laboració del desaparegut Josep Panisello i Chavarria, cinc llibres i desenes de papers científics: articles, ponències, conferències... i ha participat -com a alumne o com a ponent- en múltiples jornades, congressos, seminaris, sessions i cursos.

Tot i el gruix i el rigor dels seus treballs, l'obra de Joan S. Beltran continua sent poc coneguda fora de l'àmbit ebrenc i de les comarques veïnes.

Tàndem amb Josep Panisello

Amb la jubilació del banc arriba el moment de major efervescència investigadora de Joan S. Beltran. Fins llavors la seua bibliografia es limitava a l'esmentat L'estàndard occidental, però serà a partir de 1993 quan comença un treball infatigable que, anys a venir, va cristal·litzar amb la publicació de quatre nous volums d'una profunditat i d'un rigor innegables.

Josep Panisello i Joan S. Beltran, l'any 2004, a
Horta de Sant Joan. Foto: J. D.

La col·laboració que va encetar amb el seu amic, el mestre jesusenc Josep Panisello i Chavarria, va ser determinant perquè Beltran es lliurés en cos i ànima a l'estudi de la llengua catalana i com esta llengua es manifestava en l'àrea del subdialecte tortosí. Beltran i Panisello, este últim també jubilat l'any 1993, van convindre de posar en comú els apunts que havien redactat durant els anys de docència. L'objectiu no era altre que elaborar un material útil i pràctic que facilités l'aprenentatge de la llengua "als nostres néts".

D'esta manera es va començar a gestar una obra extraordinària, un manual de didàctica de la llengua catalana amb tots els ets i uts, però a diferència de la majoria d'obres semblants, elaborat des del punt de vista del català occidental i del subdialecte tortosí. Una obra per a l'aprenentatge del català, publicada en dos voluminosos toms, on Beltran i Panisello van abocar tots els coneixements adquirits durant cinc intensos anys d'estudi, investigació i anàlisi de la llengua, i durant l'extens període de docència que van anar acumulant al llarg de la seua vida.

Després de dos anys d'estira-i-arronses per a definir l'abast del projecte, l'any 1995 "nos posem a la faena", una faena que va durar sis anys: els cinc primers dedicats a la investigació i redacció; el sext, a la revisió de les galerades de Cruïlla. Curs de llengua i Aïnes. Exercicis de llengua i claus de correcció, dos volums de 892 i 739 pàgines, respectivament, publicats per l'editorial Alambor, de Benicarló, l'any 2002. En esta ocasió el professor de la Universitat Rovira i Virgili Miquel Àngel Pradilla, un altre dels grans valedors de Beltran, va estar al capdavant de l'edició.

Cruïlla és el volum on es fan les propostes gramaticals i on es veu més la mà de Beltran: "Si algun mèrit té Cruïlla, és que aborda la llengua des de tots els punts de vista: ortogràfic, sintàctic, morfològic, fonètic, sociològic... i dóna una visió molt àmplia de la llengua, que és el que a molta gent d'aquí li interessava saber, perquè havia una visió imperialista, que només acceptava una única forma". Aïnes és el volum de caràcter pràctic, que complementa el manual teòric, on Panisello va abocar tots els seus recursos didàctics i tota la seua capacitat de seducció per a posar a l'abast del lector multitud d'exercicis útils i pràctics.

El vocabulari del tortosí

Firmant llibres el dia de la presentació de 'Vocabulari de
cruïlla' el 19 de març de 2010. Foto: Gustau Moreno

Traspassat el seu company de fatigues lingüístiques el 5 de maig de 2006, Joan S. Beltran va continuar en solitari la tasca investigadora. La mort de Josep Panisello va arribar quan Beltran tenia perfilada la seua nova obra: Vocabulari de cruïlla. Els mots de les Terres de l'Ebre i del Maestrat en el contxt del català formal, de la qual Panisello n'arribà a llegir part de la introducció.

Les llargues caminades pels senders del Port, les converses de cafè amb els pagesos dels pobles del massís i les xarrades a peu dret que el coordinador dels cursos de reciclatge anava provocant i allargant tant com podia amb els pastors i els masovers que es trobava pel camí, de ben segur que van proporcionar un bon grapat de les 3.000 fitxes lèxiques que va manejar per a redactar el seu vocabulari. "Tenia molt poqueta cosa, però valent-me de la possibilitat de la informàtica, vaig buidar una sèrie d'obres i en vaig treure una sèrie d'exemples", explica l'autor. Es referix a una quinzena d'obres d'autors del segle XIX i XX: Enric Bayerri, Francesc Mestre i Noé, Ramon Vergés i Paulí, Joan Moreira i Ramos... i dels textos més antics Costums de Tortosa (1272) i Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfol Despuig.

El Vocabulari de cruïlla (Onada Edicions, 2010) és "un repertori de mots i expressions pròpies del tortosí, que alhora, convergeix vers un model de llengua referencial", segons l'opinió de Pere Montalat, de les Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Es tracta d'una obra en dos volums, de 888 pàgines en total, que recull, segons es posa de manifest en la presentació, "un seguit de mots que s'usen o s'han usat a les Terres de l'Ebre, al Maestrat i a la comarca del Matarranya" que Beltran va anar aplegant amb paciència al llarg de 25 anys.

L'obra és molt més que un treball lexicogràfic. Té un notable interès dialectològic, ja que se centra en els mots que no són d'ús general i que tradicionalment s'han utilitzat en esta àrea geogràfica. També fa interessants aportacions en el camp de la codificació i de divulgació de la grafia d'estes paraules. I, finalment, aporta una voluntat de recuperació d'un cabal lèxic que en els darrers decennis ha entrat en desús.

L'esmentat Pere Montalat, en una ressenya de l'any 2011 publicada a la revista Estudis Romànics, no s'estava d'assenyalar que Vocabulari de cruïlla "destaca per la coherència del pla de l'obra i per la solidesa de la proposta lèxica [...] Es tracta, per tant, d'una proposta amb un enfocament summament interessant, ja que les solucions lèxiques que hi figuren són d'arrel tortosina però, alhora, s'emmirallen en el model de llengua de referència".

No fou l'única opinió elogiosa que recollí l'obra. Per a Vicent Pitarch, delegat de l'Institut d'Estudis Catalans a Castelló, Vocabulari de cruïlla "constitueix, doncs, el colofó del petit monument a la codificació del tortosí que [Beltran] ha anat bastint amb l'ajuda generosa del seu malaguanyat Josep Panisello".

Preguntat sobre quina o quines paraules són, al seu criteri, les més boniques que recull l'obra, Beltran explica que "totes les paraules m'agraden, però romangó la trobo especialment bonica, perquè es referix a les xiquetes que presumixen, al moviment que feien les faldilles al caminar".

La batalla del 'per a'

Joan Solà i Joan S. Beltran, a Horta de Sant Joan, l'any 2000.
Foto: Salvador Miralles

L'últim llibre publicat per Joan S. Beltran data de 2014: Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més (Pagès Editors, Lleida). De ben segur és una de les obres que estudia amb més profunditat una de les qüestions més controvertides i polèmiques de la sintaxi catalana, l'ús i la distribució de les preposicions per i per a. En aquesta obra, Beltran advoca clarament pel manteniment de la distinció d'ambdós preposicions tal com establix la normativa fabriana, que s'adiu a l'ús que se'n fa en els parlars occidentals.

Malgrat que esta obra és del 2014, Beltran va començar a interessar-se per esta qüestió  l'any 1985 i va protagonitzar un interessantíssim debat filològic amb l'eminent filòleg Joan Solà (1940-2010), catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona, i autor, entre moltes altres obres, dels tres volums de la Gramàtica del català contemporani (2002).

L'any 1986, Beltran va presentar dos comunicacions al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, concretament a l'Àrea de Lingüística  Social que es va celebrar a Palma, en què es referia a la qüestió de les preposicions esmentades, un tema que "em preocupava de feia temps, perquè em tocava una mica el nas que en les orientacions de correcció de les proves de Reciclatge ens diguessen que qualsevol cosa que no s'adaptés a la norma de Fabra era pecat mortal. Però que els infinitius, els adverbis i les conjuncions podien admetre sempre per sense que passés res. I jo em deia: si és pecat mortal per a nosaltres qualsevol cosa que no s'adapte a Fabra, perquè no ho és per als altres...", explica Beltran a Albert Aragonés en una entrevista publicada a la revista Beceroles.

Per aquelles dates, Joan Solà va enviar a Joan S. Beltran un treball que estava elaborant sobre esta qüestió i li'n demanava opinió. "Solà va escriure donant suport al plantejament de [Joan] Coromines [que va establir una distribució de per i per a que diferia de la norma fabriana], però s'adonava que Coromines no era tan clar i navegava entre dos aigües", explica el lingüista tortosí. I rebla: "La meua va ser una de les poques respostes amb cara i ulls que va rebre [Solà], i li'n va fer efecte, perquè va refer el treball de cap a peus". 

Els comentaris i les aportacions de Beltran van ser ben acollides i valorades pel qui havia de ser vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), tal com queda palès en la carta que Solà li va escriure a Beltran agraint-li les observacions: "El vostre comentari és molt important: molt ben fonamental lingüísticament i amb molt coneixement teòric i pràctic del problema. Si no ho sabíeu, i si us pot ser útil la meva opinió, deixeu-me que us digui que sou una persona extraordinàriament sensible a la llengua i excel·lentment preparada, a part, és clar, que sou, pel que veig, un treballador infatigable i que us abelleix la pulcritud en el fons i en la forma" .[fragment citat per Antoni Cardona en el llibre d'homenatge Joan Beltran, passió pel català].

Tot i això, Solà finalment es va decantar per la proposta de Coromines, coneguda des d'aleshores com a Coromines-Solà, per raons sociolingüístiques, perquè "afavorix més gent", puntualitza Beltran.

La publicació de Les preposicions per i per a va rebre comentaris elogiosos per part de l'il·lustre lingüista Josep Ruaix i Vinyet (El català en fitxes), qui va qualificar l'obra de "notable aportació a un tema gramatical complicat i discutit" en una acurada ressenya publicada a Llengua Nacional. Per la seua banda, Neus Nogué Serrano, professora de la Universitat de Barcelona alineada amb els plantejaments Coromines-Solà sobre la matèria, en una recensió en què qualifica d'"important" l'obra de Beltran i en valora la "claredat dels objectius i la pretensió d'exhaustivitat", no s'està d'abocar comentaris crítics als plantejaments del tortosí, com ara:"Els lectors de les varietats que no fan la distinció entre les dues preposicions, hi poden trobar a faltar una certa consideració del seu punt de vista quan es parla de les possibles solucions per resoldre'n l'ús escrit."

Pluja de premis

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, imposa
la Creu de Sant Jordi a Beltran. Foto: Jordi Bedmar

Al llarg de la seua trajectòria, Joan Beltran ha sigut reconegut amb diferents guardons. El primer reconeixement el va rebre l'any 1992, quan li fou lliurada la Medalla de Plata del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya pel seu treball en el camp de la sociolingüística.

Però el gruix dels premis li va arribar més tard, concretament arran de la publicació de Vocabulari de cruïlla, una obra que culminava una brillant trajectòria investigadora i de divulgació de la llengua, i consolidava Beltran com el referent lingüístic indiscutible del català de l'àrea tortosina. Tant és així, que a partir d'aquell moment li va caure a sobre una autèntica pluja de premis i distincions, que va culminar el 2016 amb la concessió, per part del Govern de la Generalitat, de la Creu de Sant Jordi "per la seva aportació a la riquesa dialectal de la llengua i a la consciència d'unitat lingüística". El guardó li va lliurar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajó, el dia 26 d'abril de 2016, en el tradicional acte que anualment se celebra al Palau de la Generalitat.

Amb posterioritat, el mateix any 2016, l'Institut d'Estudis Catalans el va nomenar membre corresponent de la Secció Filològica per la seua "àmplia experiència com a professor i coordinador de cursos de català" i per ser l'"autor de textos fonamentals per a l’aprenentatge del model formal tortosí de la llengua catalana".

Els reconeixements públics, tal com s'ha esmentat, ja li havien arribar amb anterioritat. L'octubre de 2011 els seus companys lingüistes el van honorar amb el Premi Convit a la trajectòria de promoció de la llengua, en el marc del 2n Congrés Convit de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana celebrat a Reus "per tota una vida dedicada a l’ensenyament de la llengua, a la publicació de manuals i a l’estudi i difusió de l’estàndard occidental".

Muriel Casals lliura el Premi Grifonet, el novembre de 2011,
a Joan Beltran. Foto: J. D.

El 19 de novembre del mateix any, la seu d'Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre li va atorgar la primera edició del premi Lo Grifonet, en reconeixement "al treball que ha tirat endavant Joan S. Beltran al llarg de tota la seua vida en l'estudi, la divulgació i l'ensenyament de la llengua catalana en general, i de la varietat nord-occidental tortosina".

Pocs dies després, el dimarts 22 de novembre de 2011, Beltran va rebre un altre guardó, concretament un dels premis d’Actuació Cívica 2011, que atorga anualment la Fundació Carulla, per la seua trajectòria com a professor i coordinador dels cursos de reciclatge de català per a mestres a les Terres de l’Ebre, i per la seua dedicació "amb una tenacitat i una constància exemplars a investigar, documentar i reflexionar entorn de la llengua catalana, preferentment en aspectes propis de les Terres de l’Ebre". 

El dia 21 d’abril de 2012, Joan S. Beltran va ser l'encarregat d'inaugurar la V Fira Literària Joan Cid i Mulet, de Jesús, per tal motiu va pronunciar la conferència "La configuració del model formal de la llengua catalana", publicada al número 30 de la revista Recapte. En el decurs de l'acte, també es va presentar un llibre d'homenatge a la seua figura, amb el títol de Joan Beltran, passió pel català, editat per l'editorial Petròpolis.

Beltran davant la intervenció artística
URVIART. Foto: URV

El campus Terres de l'Ebre de la Universitat Rovira i Virgili, el centre associat de la Universitat Nacional d'Educació a Distància a Tortosa (UNED) i la seu territorial de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), li van retre un reconeixement universitari el dia 24 de novembre de 2016. Un homenatge al qual també s'hi van sumar l'Ajuntament de Tortosa, Òmnium Cultural Terres de l'Ebre i el Consorci de Normalització Lingüística. Aquest acte va està complementat amb una intervenció artística URVIART i una exposició sobre la vida i l'obra de Beltran titulada "Joan Beltran. Les paraules són les aïnes del poble", un projecte coordinat per Núria Gil Duran, amb la creació artística de Cristina Bestratén del Pino i textos de Jordi Duran.

El 25 de novembre del mateix any, la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, en el marc de la cloenda de les II Jornades de Patrimoni Literari Ebrenc, va homenatjar el lingüista.

Modest de mena, Beltran atribuïx tots els reconeixements que ha obtingut al fet de tindre "bons amics que m'han proposat, perquè si no és així no te'n donen cap de premi. En esta vida has de tindre padrins per a totes les coses... Els premis són més mèrit seu que meu. Jo només vaig fer una mica de base perquè algú se'ls escoltés i els fes cas". Del que sí que no se n'amaga és d'haver treballat de valent: "Fa 23 anys que em vaig jubilar i no he parat ni un sol dia".

Sens dubte, al rigor i a la profunditat d'una obra d'alta volada, en este cas s'afegix una personalitat senzilla, discreta i elegant que han que Joan S. Beltran hagi esdevingut el veritable cavaller de la llengua catalana de les Terres de l'Ebre. 

Invitació de l'acte d'homenatge organitzat
per l'Ajuntament de Tortosa.

Joan S. Beltran i Cavaller va morir a Tortosa el dia 23 d'octubre de 2020. Unes setmanes després, el dia 28 de novembre, l'entitat municipal descentralitzada de Campredó va homenatjar Beltran atorgant-li l’escut d’or de la població a títol pòstum. Per la seua banda, l'Ajuntament de Tortosa va celebrar un acte per a honorar la memòria de l'il·lustre lingüista, el dia 16 de desembre de 2020, al Saló de Sessions de la Casa Consistorial. Hi van prendre part el doctor Miquel Àngel Pradilla, de la Universitat Rovira i Virgili, i el professor i escriptor Manel Ollé, persona molt vinculada a l'homenatjat. L'alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, va lliurar una peça escultòrica de l'artista Cinta Sabaté als familiars de Beltran en reconeixement a la seua tasca en pro de la llengua catalana i del subdialecte tortosí.

Text: Jordi Duran